Ha arribat el moment de reprendre el blog... Perque no sempre hem d'explicar la felicitat que dóna la vida, o les emocions extremes... Perque molts cops simplement vius moments plans, moments "pedra", que jo els anomeno, pel fet de no sentir gaire cosa, o potser estar insensible, desubicat...
En fi.
Puff... Moltes gràcies per tot, Vicente.
Et trobarem molt a faltar.